Marc Casanovas: “Si ets tu mateix, comuniques bé. Si no ets tu mateix davant d'un micròfon, la g

De dilluns a divendres i de 6 a 10 del matí, Carles Pérez desperta milers de catalans amb el programa "El matí i la mare que el va parir" de Ràdio Flaixbac, juntament amb Marc Casanovas, Oriol Dalmau, Sara Gutiérrez i El Gran Germán amb el propòsit de fer més amens i entretinguts els matins dels ciutadans de Catalunya. L'equip d'Horitzó va tenir el plaer d'entrevistar els principals locutors (Carles Pérez i Marc Casanovas) i assistir al programa en directe el dia 22 de març.

Fins a l'aparició de les xarxes socials la ràdio ha estat el mitjà àgil, directe, ràpid... Quin lloc creuen que pot ocupar la ràdio en aquests moments on la rapidesa és pròpia de les xarxes socials?

Carles: Jo penso que el principal avantatge que té la ràdio és que pots fer-la servir mentre estàs fent qualsevol altra cosa. Twitter també. Però, per exemple, al cotxe, no. A part d'això, tu t'assabentes de moltes més coses per la ràdio que per la televisió. Per la televisió, una notícia no és notícia si no hi ha imatge. Aquesta és la filosofia dels americans. La televisió té uns procediments molt més lents a l’hora de proporcionar notícies, però a la ràdio no cal imatge. Llavors nosaltres podem informar immediatament. Si ens arriba un twitt, ara mateix el podríem esmentar en directe. Twitter, Facebook i tot plegat també serveix per a la ràdio, és una ajuda.

Marc: La gent jove sí que té un accés molt continu a les xarxes socials, però la gent de 35-45 anys cap amunt no els hi pots demanar que obrin el Twitter cada dos per tres perquè potser sí que miraran Internet o Facebook, però Twitter que és una cosa més immediata, no. A més a més, el que passa a Twitter és que en segons quins canals hi ha excés d'informació. El que fa la ràdio és assegurar que la informació sigui veritable.

Carles: Els diaris són un bon exemple. Una notícia la pots veure pel Twitter però fins que no t'ho diu un diari, no te la creus. Fins i tot, alguns diaris te la diuen i no és veritat. Hi ha molts mitjans que del rumor fan la notícia. Aquesta és la gràcia dels mitjans, que com que els qui hi treballen són professionals de la informació, saben dir què és important i què no. Les xarxes són més aliades que no pas competències. A ningú li passa pel cap que la ràdio desaparegui per culpa de Twitter, no té sentit.

Marc: La ràdio té aquest punt de companyia. Pots fer moltes més coses mentre escoltes la ràdio. A més, tu et sents identificat amb la gent que està fent aquell programa de ràdio. Coneixes les veus de cada matí i de cada tarda i ja te'ls fas teus; això Twitter o Spotify no ho aconsegueixen, és impossible.

Què és per vostès la màgia de la ràdio?

Carles: La màgia de la ràdio és tècnica. És a dir, és màgia que nosaltres estiguem parlant per uns micròfons d'aquest estudi i que això que diem ho pugui estar sentit una persona d'Illinois. Però en el fons no és màgia, és tècnica. La màgia també pot ser una bona conversa amb algú; en el fons és el mateix. Són moments.

Marc: De la màgia, és el que diu en Carles, hi ha la part tècnica i la part més romàntica. La part romàntica seria ser sempre els mateixos i agafar un vincle oient-locutor que potser amb altres canals és més complicat obtenir. La gent que escolta la ràdio és molt de ràdio.

Foto: Jordi Albaigès entrevistant a Marc Casanovas i Carles Pérez

Sílvia Aubert

Carles: A la televisió també existeix aquesta màgia. Quan veiem Pablo Motos cada nit, el fem amic nostre. Nosaltres el coneixem, encara que ell a nosaltres no. Tu et pots enamorar d'una persona sense haver-la arribat a veure mai. Jo, quan era adolescent, em vaig enamorar d'una noia només mitjançant SMS, sense haver-la vist mai. Sense conèixer personalment a una persona pots establir vincles.

Marc: Com que la ràdio et veu sempre, i fins i tot en els moments íntims amb la parella, forma part d’aquesta familiaritat del dia a dia.

Carles: Associes un programa a un cert moment. Per això, aquesta màgia també la pot tenir la televisió. Programes com El Convidat de l'Albert Om et transportaven al cap de setmana, tot i que ho veies un dilluns. Igual que si escoltes “Tiempo de Juego” un dimarts allò fa cap de setmana. Associes molt el moment amb el programa que estàs escoltant.

Què ha de tenir per vostès un bon comunicador?

Carles: Ser un mateix. Ser natural. Quan algú obre un micròfon i fa d'algú que ell no és, perd més del 50% de l’essència. Si algú perd l’essència, ho perd tot. Segurament passarà i es guanyarà la vida, però ja està.

Marc: Molta gent, de vegades, es pensa que si no té bona veu, no pot fer ràdio. Això potser era abans, que hi havia aquelles veus, però ara no és tan important. Has de tenir naturalitat a l’hora d'explicar les coses. Si ets tu mateix, comuniques bé. Si et poses a fer una cosa que tu no ets davant d'un micròfon o una televisió la gent no et creurà, i no comunicaràs bé.

Carles: Això es transmet. Quan tu no ets tu, es veu de seguida. És instintiu, es nota de per si. Hi ha locutors de ràdio formula que sempre utilitzen les mateixes construccions i frases. I si realment analitzes el que estan dient, veus que el missatge està absolutament buit. Et diuen l’hora que, excepte al matí, és recurs fàcil i frases com: “ara puja la ràdio que aquesta cançó et posarà els pèls de punta”. Ningú ha fet la reflexió de per què ho diu. Ho diuen perquè els que van començar a fer-ho, ho feien així. Ells sí que eren naturals, van ser els primers a fer-ho.

Foto: L'equip de "El matí i la mare que el va parir"

http://www.radioflaixbac.cat/el-mati#tabs-1

Marc: Això també passa en els informatius. Tots tenen la mateixa cadència de veu, acaben i comencen igual...

Carles: No s'ha de copiar a la gent. Jo mateix tinc referents de ràdio. Intento agafar el millor d’ells i llavors és quan em pregunto si allò és bo o no. Mònica Terribas té un estil propi però no crec que la ràdio sigui el seu mitjà. Crec que està feta per televisió. Però una cosa no treu l'altra. Per mi brilla més a la televisió que a la ràdio.

Què us aporten aquestes tres hores de ràdio que dueu a terme?

Carles: Sobretot el fet d'estar obligat a estar sempre buscant nous formats, noves idees, l'exigència de ser creatiu i de treballar el cervell...

Marc: Nosaltres no som un programa seriós. Llavors això ens dóna la possibilitat de tractar algunes notícies d'una manera més tranquil·la, poc seriosa. S'ha d'informar de manera creativa i diferent per fer-ho tot més amè.

Carles: Moltes vegades passa que t'agraden més altres programes que has fet anteriorment. S'ha de ser autocrític. Per demà, per exemple, hem d'omplir aquesta escaleta amb els temes que creiem que el nostre target li pot interessar i ho haurem de tocar d'una manera diferent, amb el nostre estil. Això costa.

Marc: No tenim guions. Només en casos específics. La gràcia del programa és la naturalitat. Seria impossible tenir-lo tot escrit. Aquestes tres hores són com una droga, són molt divertides i de vegades passes molts nervis. També hi ha molt estrès perquè la ràdio és el moment.

Carles: La ràdio té una peculiaritat i és que tu marxes a casa i no has acabat de treballar. No és que estiguis obligat a fer una cosa determinada però hem d'estar pendents de tot. Ahir estava al cap i em van fer esperar una hora. No sabia què fer i vaig començar a mirar notícies. A qualsevol hora estem en la cerca de declaracions, notícies... S'ha d'estar alerta.

Marc: Tampoc podem saber exactament què és el que interessa al nostre target. Encara que no ens agradin unes determinades coses no les podem obviar, perquè segurament a algú del nostre públic segur que li interessa. Hem de saber coses que no són del nostre interès, perquè si només parléssim del que ens interessa, només parlaríem dels Beatles i de l'Espanyol.

Com va anar la trucada a en Rajoy?

Carles: Va anar tal com ho veu sentir. Ho podries fer tu ara, però ja no tindria gràcia. Vam anar a un estudi, vam posar al Google “Moncloa”, vam veure un telèfon i vam trucar… fins que ens van passar amb el president.

En canvi, veu fer el mateix amb el president Puigdemont i no va funcionar...

Marc: Ells van ser més espavilats i van veure que no quadrava que un 93 truqués des de Madrid. Nosaltres vam dir: "ai, no sé, cosas del teléfono", però ja s’ho oloraven. L’Oriol feia de Piugdemont i jo feia de secretari. Quan sents la veu de Rajoy és quan "flipes" més, almenys jo!

Carles: Sí, sí. A mi em tremolaven les cames, perquè dius: "ara no pots tirar-te enrere".

Marc: L’objectiu era arribar, però no t’ho penses.

Carles: No hi havia res previst per quan hi arribéssim. De fet, jo vaig ser contrari a fer-la, perquè vaig pensar que era una pèrdua de temps que no arribaria enlloc. I no me’n penedeixo, perquè és el pensament lògic. Però mira per on, va sortir bé.

Marc: L’Oriol tenia l’espineta perquè el dia abans no havia sortit bé i ho vam tornar a provar i va sortir.

Us van tornar a trucar des de Moncloa demanant explicacions?

Marc: No, aquells dos dies van ser estranys (la tarda que es va fer la trucada i l’endemà que es va emetre). Ho definiria com un tsunami que no saps mai si quedaràs a sobre de l’aigua o a sota. Crec que al Rajoy li ha anat bé, per això no hi va haver reaccions. De fet, no teníem intenció ni de deixar-lo bé ni malament, va ser simplement trucar al número i a veure què passava.

Moltes gràcies per atendre’ns, equip d’”El Matí i la mare que el va parir”!

Gràcies a vosaltres!

#multimèdia