Podem prendre un cafè?

Sembla mentida en la societat de l’absurd en què estem immersos. Cada vegada apreciem menys l’olor de bosc humit i colorit i ens decantem perquè aquesta experiència es transformi en un dispositiu de cinc polzades reproduint tal imatge amb un numeret que et mostra la gent a qui li ha agradat mentre ens prenem un cafè al bar de la cantonada. És tot una simulació constant. Finalment no vius el cafè, ni estàs al lloc de la fotografia. Vivim en un fenomen Kitsch constant. Estem a tot arreu quan volem i no estem a cap lloc a la vegada. Les xarxes són el exponent més gran dels “no llocs”, però a la vegada creiem que és l’únic que hi ha. Una persona de Bali i una altra de Massachusetts donen like al mateix moment a una foto que ha penjat un nano de setze anys a Amsterdam. La mateixa experiència la tenen dues persones que al mateix moment estan observant la mateixa vitrina detolf a l’IKEA de l’Hospitalet i al de Bangkok. Les xarxes són els nous IKEA.

Foto: Una parella mirant un mòbil a un restaurant.

Cretive Commons

Ja no som nosaltres mateixos. Som simplement l’ombra que projecta de nosaltres el senyor Zuckerberg, per dir algun nom. I davant del temor de no ser ningú, prestem a la societat la nostra vida fragmentada. Mostrem constantment allò que no som del tot o que ho som en part, per ser un algú complet. Si no pengem una foto que aprovi que estem menjant uns nigiris, aquell dia no existim. Perquè ha de dependre el gust, el gaudi i la digestió del plat de què li donin o no like unes persones amb les quals no prendríem ni una cervesa? Ens estem tornant bojos?

Si us plau, intentem que la vida sigui constantment aquell moment de la nit en què estem asseguts a la taula davant d’una amanida i li expliquem al pare que ve de treballar com ha anat el dia. I si pot ser, sense mirar de reüll les notificacions que il·luminen la pantalla del mòbil situat a deu centímetres del plat.

#estildevida