Entrevista a Òscar Dalmau

En la vigília de la diada de Sant Jordi, l’equip d’Horitzó va tenir l’oportunitat de parlar amb l’Òscar Dalmau sobre el seu nou llibre il·lustrat per la Pilarín Bayés. És conegut per ser el presentador d’ “El Gran Dictat”, per ser la veu de “Caçadors de bolets” o per presentar el programa de RAC1 “La Competència”; però té una vessant col·leccionista i d’amor per la llengua molt interessant. I és del que ens va citar a parlar a la planta 15 de la Torre Barcelona arran del llibre ABCEDARI PER A ADULTS que ha tret a la venda amb il·lustracions de segell inconfusible.

Bon dia Òscar!

Hola! Bon dia!

Abans de començar a entrar en matèria, volem agrair-te molt aquests minuts que ens has dedicat.

Moltes gràcies. Són dos minuts.

Un abecedari per a adults… és exactament això el que ja tenies rondant pel cap que volies fer o et va venir d’imprevist i et vas animar?

De fet és una idea que tenia ja deu fer uns sis o set anys, i no m’havia atrevit a proposar-li a cap editor. Fins que va venir la Yolanda Bataller, de La Galera i el Segell Bridge, i em va proposar de fer un llibre. La seva idea era fer un llibre sobre el programa de ràdio “La Competència”, però amb l’Òscar Andreu ens han vingut a buscar moltes vegades per fer aquest tipus de llibres i sempre hem dit que no. Però li vaig dir que, si volia editar un llibre, jo tenia una idea una mica marciana. I em va dir que sí. I mira, ja està imprès i tot!

I perquè un abecedari? És potser aquest esperit recopilatori que tens amb la música i les il·lustracions el que t’ha portat a recopilar paraules, no diria estranyes, però si poc freqüents?

Mira…et seré sincer. Jo he fet un abecedari, un llibre amb poques lletres i paraules, perquè per a mi escriure una novel·la seria una fita impossible. No m’hi veig en cor, seria una feinada espectacular. En canvi, aquest llibre, tot i que m’ha portat feinada, perquè no ha estat fàcil trobar paraules que comencin per una determinada lletra per poder formar frases que tinguin un cert sentit, ha sigut un llibre amè i divertit d’escriure.

Si agafem el llibre, ja en la portada veiem totes les paraules que es tractaran en l’interior. Tenim per exemple: amb l’A, adulteri; amb la F, fel·lació; amb la G, gerontofília; o amb la N, necrofília. I acabem amb la P de puta i amb una Z de zoofília. T’ha comportat força temps seleccionar aquestes paraules?

Sí, ha estat una feina difícil. Tampoc volia que totes les paraules fossin derivades del sexe. I bé, no deixen de ser 26 lletres, les de l’alfabet. Llavors havia de trobar 26 conceptes tabú. A banda del sexe, també vaig estar remenant diccionaris amunt i avall a la recerca d’insults, paraules gruixudes, malalties, paraules relacionades amb la mort o violència gratuïta o parafílies sexuals. Normalment a les entrevistes la gent em parla sobre la Pilarín dibuixant conceptes com fel·lació o zoofília, però, en canvi, ningú es posa les mans al cap pel fet de dibuixar un rinoceront fotent-li un tir al cap a un rottweiler. És bastant indicatiu de la nostra societat malalta com amb pràctiques sexuals la gent es fot les mans al cap, i que algú mati a algú altre no desperta cap mena de recel.

Per tant, el criteri que has seguit són paraules tabú i gruixudes.

Sí, per exemple la E d’eutanàsia. És un tabú parlar d’eutanàsia perquè és una paraula delicada de tocar, ja que moltes famílies han hagut de tirar d’eutanàsia per acabar amb el patiment d’algú estimat. Pots trobar paraules també del món de les drogues, com per exemple la C de cocaïna; o, en castellà, la Y de peyote, que és un cactus al·lucinogen. De fet, també s’ha de dir que he tingut feinada en traduir el llibre del català al castellà. En la versió en castellà hi trobareu tres dibuixos extres afegits als quals trobem en català, que són el de la X, Y i evidentment la Ñ de coño. I també hi trobareu, en la versió castellana, un pròleg escrit per El Gran Wyoming, amb un exercici bastant bèstia d’escriure’l tot amb paraules que comencen amb A. Ha sigut un pròleg intraduïble, perquè no hagués tingut sentit. Només el trobareu en la versió castellana.

Però el pròleg en català està escrit per tu.

Bé, no és ben bé un pròleg, sinó que és un advertiment. És com allò que es posa en els medicaments de: “llegiu abans de prendre’l”, doncs aquí és: “llegiu-ho abans de llegir”. Dóna una sèrie d’indicacions als lectors explicant que l’objectiu d’aquest abecedari per a adults és alfabetitzar els adults que aprenguin totes les lletres des de l’A fins a la Z. I si hi ha una paraula que no acaben d’entendre, doncs la poden arribar a capir donant un cop d’ull a un glossari que hi ha a les pàgines finals, que això també s’inclou molt en els llibres infantils.

Foto: Dos membres de l'equip d'Horitzó amb Òscar Dalmau

Oleguer Baró

Per si no quedés ben clar amb la il·lustració que fa la Pilarín.

Exacte, sí (riu).

Com ha sigut el procés de relacionar les paraules amb les il·lustracions de la Pilarín Bayés? Va ser difícil convèncer-la que dibuixés alguna parafília?

No. De fet ella em va dir que sí molt ràpidament. Més ràpidament del que jo m’esperava. Perquè per a ella també era un repte enfrontar-se a un projecte així. Jo en tot moment li vaig dir que a mi m’interessava que el seu dibuix fos el de sempre. No volia trair l’esperit Pilarín en cap de les il·lustracions. Volia que si algú veiés un dibuix, no dubtés que ho havia dibuixat ella. Això m’obsessionava molt, perquè no deixa de ser una paròdia d’un llibre infantil. M’obsessionava que la gent adulta, a primer cop d’ull, digués: “ah, mira. Un llibre per a nens”. I això amb la Pilarín s’aconsegueix. Després, un cop mires les il·lustracions i llegeixes el text t’adones que no, que és per a adults.

Seguim obrint el llibre, més enllà de les paraules de la portada, i ens trobem amb què tots els conceptes estan “representats” per animals a manera de persones.

Sí, totes les lletres estan protagonitzades per animals que comencen per aquella determinada lletra, que és un clàssic dels abecedaris infantils. L’A d’ànec, i et surt un ànec dibuixat. Doncs aquí hem anat més enllà i hem fet l’A d’ànec, i li hem posat un nom propi a aquest ànec, que comença també per la lletra A. I perquè els adults aprenguin la lletra A li hem dit Agustí; i la paraula o el concepte tabú és l’adulteri, que també comença amb A.

Això és per rebaixar l’impacte que pugui tenir en el lector, tot i que és per majors de 18 anys, o en algun moment la idea era fer-ho amb il·lustracions de persones mateixes?

No… Bé, això respon també al format de paròdia. Si tu jugues a parodiar un format, jugues amb els elements d’aquell format. I els abecedaris per a nens són amb animalons, com les faules, per aprendre bé les lletres. Doncs ja que gran part dels abecedaris es representen amb animals, vam dir de fer-ho seguint aquest model. I també val a dir que és menys violent que no pas fer-ho amb persones.

De fet, suposo que en l’ultima il·lustració era necessari dibuixar una persona, perquè la paraula és zoofília. I, clar, si totes aquelles parafílies humanes les representàveu amb animals, aquesta que és persona-animal…

Sí, és l’únic concepte que s’il·lustra amb una persona. És l’únic dibuix on surt un ésser humà. Perquè… la zoofília és la passió desmesurada cap als animals. I, clar, aquí no hauria tingut sentit un animal copulant amb un altre, perquè ja és el que surt a la resta del llibre. Aquí és evident, per tant, que havia de sortir una persona. En aquest cas també algú que comencés per la lletra Z, amb un ofici que comencés per la lletra Z. I aquí vam optar per dibuixar un zelador del zoològic anomenat Zacaries, que practica la zoofília amb una zebra i, a més a més, aquesta zebra és de Zimbàbue. Em vaig documentar i, a Zimbàbue, hi ha zebres. Així que va anar bastant lligat.

I, com deies, a sota de cada paraula, de cada il·lustració, tenim una frase que descriu el que passa a la imatge utilitzant mots que comencen tots per la mateixa lletra que estem tractant. Per exemple, un que m’ha cridat l’atenció és el de la lletra F, de fel·lació i de flamenc. I la frase teva que acompanya a la il·lustració és: “El flamenc Frederic, faltat de fal·lus, fingeix fer-se una fel·lació”. O una altra que diu, amb la O d’onanisme: “L’ós onanista ofèn l’oca Obdúlia oprimint-se els ous obsessivament” Com se t’acudien totes aquestes frases, Òscar?

(Riu) Bé, és a còpia de remenar el diccionari molt. Llavors vas per passes. El primer pas era trobar la paraula, el concepte. No recordo molt bé el llistat de paraules que vaig fer amb la O… Però finalment vaig optar per onanisme, la masturbació. Doncs llavors, a partir de la paraula, vaig a buscar un animal o un parell d’animals. Normalment són dos animals els que entren en relació en cada concepte. Llavors dels animals amb la O em vaig quedar amb un ós i amb una oca. No hi havia gaires amb la O… Poca cosa vaig trobar. Llavors partia del concepte: un cop ja tenia la paraula on se centrava tota la frase, anava a buscar un animal. I una vegada ja tenia els dos animals que començaven amb la O, anava a buscar noms propis. I en aquest cas vaig trobar Obdúlia. I després era una altra feinada trobar un verb que comencés per aquella lletra i que fos coherent amb la frase.

Ara recordo la E d’eutanàsia. Vaig partir d’eutanàsia i després vaig anar a buscar animals. Vaig trobar l’elefanta i l’eriçó. Llavors vaig pensar quin verb podia funcionar amb eutanàsia; i de tots els verbs que comencen amb E, vaig optar per executar. És a dir: l’elefanta Enriqueta executa l’eutanàsia a l’eriçó entubat.

On estava el límit entre el què et passava pel cap i el que la Pilarín accedia a dibuixar?

No hi havia cap límit! Cap, cap, cap ni un! Aquesta és la gràcia del dibuix. Si haguéssim treballat amb fotografia, sí que moltes coses no les haguéssim pogut fotografiar. Però en el cas del dibuix, aquesta és la màgia. Tot el que ens haguéssim pogut imaginar, ho haguéssim pogut dibuixar. I per això no hi ha hagut cap mena de problema.

Per tant, a la Pilarín, no li feia més o menys respecte dibuixar una situació o una altra?

No, no… En cap moment ella em va dir que una cosa no la dibuixava. En cap moment hi va haver aquesta situació. És més: en la il·lustració que representa la zoofília, que potser és una mica més explícita, tot i que no es veu pràcticament res, li vaig dir que si es trobava incòmode dibuixant un zelador d’un zoològic amb els pantalons pel turmell enforquillant una zebra, podíem fer la mateixa idea però dibuixant el zelador i la zebra dins d’un llit i fumant, fent el piti de després. Que això ja donaria la idea que diu la frase.

I ja a nivell més estilístic, observem que en el llibre, les il·lustracions es componen de dos colors: el negre del traç del dibuix i el marró per colorejar únicament. Perquè això? Remet a una estètica concreta?

Sí, remet a l’estètica de llibres dels anys 50 i 60 que a mi m’interessa molt, perquè jo col·lecciono llibres il·lustrats infantils d’aquelles èpoques. I en aquella època, per estalviar pasta, s’utilitzava molt el bitò: a banda del negre, un altre color. I aquí, per treballar-ho, hem utilitzat el color teula. I si us hi fixeu, el color no acaba d’estar dins de les superfícies delimitades pel negre, per la ploma, sinó que se surt una mica dels marges. Això era un efecte que no era volgut als anys 60, sinó que era un error d’impremta: a la que es movia una mica la planxa de color, quedava impresa fora dels marges. I ara, amb la tecnologia que hi ha, aquest error s’ha solucionat. Però nosaltres hem volgut tornar a reproduir-lo: i és molt difícil de fer, perquè ara tota la tecnologia et porta a fer les coses absolutament bé. Llavors, dir-li a un impressor que el color ha d’anar fora de registre, que se’n diu en termes gràfics, sembla que sigui un error. I això li dóna més caliu al llibre, perquè la tecnologia ha anat evolucionant tant que ara es fan llibres de putíssima mare però massa ben fets. I en els llibres d’aquella època, dels anys 50 i 60, hi havia un punt de calidesa que li donava l’error. Un dibuix que no estava del tot acabat a mi em desperta més tendresa que una obra perfecta. Em fa por la perfecció, m’horroritza.

I parlant d’impressió, a l’última pàgina hi ha la següent frase: La primera edició d’aquest llibre es va acabar d’imprimir a Esplugues de Llobregat, un bon dia de febrer del 2016, sobre un paper òfset de 140 grams, a tres tintes planes i sense maltractar cap animal viu no racional. Què és un paper òfset? Quines característiques té a l’hora d’imprimir?

Home, el paper òfset és un tipus de paper que no és setinat. Si us hi fixeu, les pàgines d’aquest llibre no són brillants ni suaus al tacte, sinó que tenen un punt aspre. Els llibres infantils que es publiquen avui en dia tenen molts colors i els fulls són de paper setinat, com si fos una revista. Jo volia tot el contrari. M'interessava reproduir l'aspecte i el tacte que antigament s'aconseguia amb el paper òfset. En aquells anys s'utilitzava el paper òfset perquè el paper brillant era molt més car. De fet, hem fet una cosa amb la portada que avui en dia no s’acostuma a fer gairebé mai, que és no plastificar-la. Què vol dir? Doncs que no brilla, també té aquell punt aspre. Però l’impressor ja t’avisa que si no la plastifiques, s’embruta a la mínima que la passis per tres o quatre superfícies. Però prefereixo que s’embruti i que diguis que és un objecte que veu passar la vida. M’agrada el pas del temps en els objectes.

En canvi tu has aturat el temps…

Jo he aturat el temps! Què vols dir…?

En la manera de vestir.

Ah! Home! Sí, sí, sí. Però si t’hi fixes, jo vesteixo d’una determinada manera d’acord amb una època en què les coses es feien a mà, en què la gent anava a un sastre amb els vestits i li prenia mides i t’ajustava bé l’americana, i et feia el coll de la camisa com tu volies; i no com ara que les camises estan totes fetes a fàbrica. Jo, per exemple, què tinc els braços llargs, rollo ximpanzé, si em compro una camisa del Zara, pot agradar-me més o menys del coll, però em va una mica curta de braços. Llavors amb un sastre no tens cap mena de problema; clar que et foten un clatellot més bèstia que no pas si compres una camisa del Zara, que també en tinc. Però sí que és veritat que per anar i vestir bé amb una bona americana, la màniga de la camisa ha de sobresortir una mica de la màniga de l’americana: s’ha de veure el puny de la camisa. I això amb camises fabricades en sèrie no em passa.

I una altra qüestió sobre aquesta última frase. Què vol dir a tres tintes planes?

Sí, tres tintes planes. Això vol dir que el dibuix no és quadricromia. La quadricromia a l’hora d’imprimir són quatre colors que es van combinant, i si tu ho mires amb una lupa, veuràs els puntets de colors. Això són tintes planes. Vol dir que s'empra una sola tinta, no pas una combinació de quatre tintes que et fa un color. Sinó que aquí vam agafar una tinta de color teula, i vam imprimir. De fet, no és un bitò real. Són tres tintes, no dues. A banda del negre i del color teula, hi ha un color crema que és el color que tinta tot el paper. No existeix un paper de color crema, i a mi m’interessava reproduir un color de paper com si hagués passat el temps! I es va fer així perquè, a mi, veure un blanc en totes les pàgines, com el de les lletres de la portada, em provocava una certa violència. Llavors vam optar per a un color crema per tintar totes les pàgines.

He anat seguint el procés d’impressió per fotos del Facebook i del Twitter i s’imprimia amb làmines molt grans, no?

Sí, és increïble! Jo no sabia ben bé com s’imprimia un llibre. I ho he descobert ara als 40 anys. I aprofitant que havia tret el meu primer llibre, vaig demanar per anar a la impremta a veure com s’imprimia un llibre. I es van quedar una mica parats, perquè normalment els autors dels llibres no hi van… Però em van dir: “home, si vols venir… sí, vine!”. Així que em van citar a les vuit del matí a Esplugues de Llobregat. Vaig anar als impressors i em van ensenyar que, perquè surti al millor preu la impressió d’un llibre, l’editor s’ha de preocupar de treballar amb unes làmines gegantines de paper i mirar de jugar la combinació de totes perquè amb dues passades, per davant i per darrere, quedin impreses totes les pàgines que conformaran aquest llibre. En el cas de l'"Abcedari per a adults” són 64 pàgines. I depenent del format que escullis has de tirar d’una làmina més gran o més petita. Però imagineu-vos que, en lloc de 64 pàgines n’haguessin sortit 80! Doncs ja no s’hauria pogut fer amb una sola làmina d’aquestes. S’hauria hagut de fer amb dues: això hauria duplicat el cost en paper i també en tinta, clar. Vull dir que és una moguda interessantíssima, la impressió d’un llibre!

Això imprimir només les pàgines! Després munta les portades, encola el cartó de les portades, cus el relligament del llibre i encola el llom amb la portada. És interessantíssim! Això no ho acostuma a fer la mateixa impremta, sinó que hi ha empreses que es dediquen únicament a tot aquest entrelligat.

Òscar, fins aquí l’entrevista. Moltíssimes gràcies per haver-nos dedicat aquests minuts per parlar de l’”Abcedari per a adults”, que està a molt bon preu, oi?

Molt bon preu! Si me’l preguntes, no ho sé ben bé. Però això m’ho podries dir tu, que el vas comprar l’altre dia…

15 €.

15 euros, eh? 14… 14,95 €, no?

Sí, sí. 14,95 €!

Home! Aquest és el truc!

Sí, perquè no t’espanti el 15...

Ara, carai! 14 amb 95! Ara m’agrada! (riu).

Òscar, molts èxits amb el llibre i moltíssimes gràcies. Un plaer!

Gràcies a vosaltres!

#mónartístic