El temps passa, però la il·lusió persisteix

Hi ha qui va al bingo, qui va a prendre un cafè o qui va simplement a passejar perquè li toqui l’aire. El temps lliure és aquell en el qual dediquem, potser, més entusiasme que no pas en aquell ancorat i determinat pel rellotge. Les agulles ens pesen, ens marquen, i no ens deixen gaudir, potser inconscientment, d’allò amb les quals esgotem el temps fent-les rodar. Però quan ens posem en règim de lleure, la percepció del temps canvia: no és el mateix una hora treballant, per molt que t’agradi, que una hora olorant natura i refrescant-te l’orella amb el rogir de les ones. Ja ho va avançar Einstein, que el temps és relatiu. Però no va tenir en compte els IKEA, llocs que indesxifrablement et fan entrar en un bucle espai-temps del qual no saps com ensortir-te. Llavors el temps de lleure es transforma en temps angoixant per a un impuls vital, que és sobreviure. Però aquest és un cas a part.

Foto: cotxe de Formula 1

Creative Commons

Quan el temps lliure el reglem, per gust, i l’acostumem generalment a omplir amb una mateixa acció, podem dir que allò què fem és un hobby. Quan ets petit, hi ha hobbies estipulats en forma de tòpics. És el cas del futbol, el bàsquet o simplement anar sempre enganxat a una pilota com si es tractés d’una llaminadura. Per aquells més inquiets i curiosos, que no se sacien en veure una bola de cuir jugar amb les lleis de la física, existeixen aficions més tècniques però igualment satisfactòries per qui les practiquen. El modelisme, naval o ferroviari, o senzillament fer córrer un cotxe en miniatura per uns carris metàl·lics o de coure en serien exemples. No són passatemps majoritaris, ni molt menys entre els més menuts, però aquells aferris a la perfecció s’entusiasmen en crear mons paral·lels.

Però existeix el cas d’aquells que arriben a casa, es treuen la corbata, baixen al garatge o van al club, i acaben omplint la tarda donant-li pressió a un gallet o ideant i gaudint d’una xarxa de rodalies en deu metres quadrats. I és que aquells passatemps, que en una curta edat no són per res més que per jugar amb el cosí que et passa a veure als caps de setmana, acaben declinant-se, en alguns casos, cap a l’apartat professional i, en definitiva, en una manera de viure.

#estildevida