Pare Manel: "No és paraula de Déu el que dic jo. És el que dic jo, la meva experiència"

Per què va sorgir la Fundació Pare Manel? Per què es va fundar al 2004 i no abans? Va haver algun cas notori que ho impulsés?

La fundació es va fundar el 2004 administrativament, però jo ja m'he retirat de moltes coses, tot i que m'he d'acabar d'apartar perquè si a mi em passés qualsevol cosa no podria deixar-ho tot penjat, tot el que s'ha creat. La fundació neix per això, per organitzar-nos millor, perquè s'ha de tenir tot, tenim auditories per tot el que portem a terme perquè s'han de justificar totes les subvencions que rebem. La fundació com a tasca social i humanitària arranca des que vaig venir al barri, any 81-82, sobretot quan una assistenta social ens va organitzar com a associació Grup Muntanyers, ja érem una associació sense ànim de lucre.

Com es finança la fundació? Quanta gent la forma? Quins programes o projectes s’impulsen sobretot en la fundació?

Com a fundació tenim més beneficis de subvencions i a més, els donatius desgraven. La fundació té treballadors que haurien de treballar unes hores determinades però en treballen més, són treballadors vocacionals i els sous també són vocacionals, sobretot del barri i que estan vinculats d'alguna manera o d'una altra en la història.

Foto: d'esquerre a dreta; Sílvia Aubert, Pare Manel i Jordi Albaigès al barri de Nou Barris

Laia Flotats

Quan i com va decidir o va veure que la seva vida l’havia de dedicar a l’Església?

D’això fa tants anys que, de vegades, el temps deforma els records. De totes maneres, sempre he procurat ser objectiu i intentar no canviar les coses. Els meus pares i el meu germà no van a missa, però jo vaig anar a una escola religiosa on ja vaig tenir una experiència de fe positiva. Abans d’entrar a seminari, venia d’una experiència religiosa molt particular: un fenomen que dins de l’Església s’anomenava Cursillos de Cristiandad. Als disset o divuit em va venir la idea de ser capellà i va donar la casualitat que vaig conèixer a un Bisbe d’Uruguai i em vaig dir a mi mateix: “me’n vaig amb ell”. Vaig deixar el grau que estava cursant i me’n vaig anar a Salamanca, on em enviar el bisbe. Allà vaig al·lucinar, va ser impressionant. Però, als tres mesos vaig decidir deixar-ho, vaig tornar a casa i al cap d’uns anys vaig decidir entrar a seminari. No va succeir ningun fet destacable a partir del qual decidís començar a formar-me com a religiós. La meva experiència és d’evangeli. Sempre he tingut l’experiència de llibertat. Dono gràcies a la vida i a Déu perquè m’han fet viure tot aquest procés amb molta naturalitat i normalitat.

Com creu que és l’actitud dels joves actualment enfront de la religió? Se li ha perdut el respecte?

Jo no crec que sigui així. Em resulta molt complicat generalitzar és per això que més aviat veuria més aspectes positius i negatius. Comparar generacions és una equivocació. Com a màxim la comparació pot ser amoral perquè, d’aquesta manera, es puguin trobar aplicacions no parcials sinó totals.

Tal com podem veure en els nostres entorns, a les celebracions eucarístiques hi ha poc joves. Això, però, és així excepte a col·lectius fanàtics. De totes maneres, també crec que hi han excepcions. Un teòleg que jo llegeixo i admiro molt diu: “si entenem religió com un conjunt de normes, dogmes, culte, lleis, Jesús no funda una religió”. És a dir, Jesús és condemnat a mort perquè es carrega la llei: “l’home no esta fet pel dissabte. És el dissabte que està fet per l’home”. Jo no puc llegir la consagració per si m’equivoco nostre senyor no vindrà. Considero que no cal que llegir: “el meu cos entregat per vosaltres”. Digues-ho com vulguis, home! Jo no faig un judici.

El cristianisme té un llenguatge que no és verbal. Comuniques més amb la gent senzilla que amb el dogma. Considero que “religió” i “humanisme” és el mateix. No hi ha dos mons. Quan hi ha dos mons és una esquizofrènia. La fe si no et porta al compromís no és fe, és com una droga. Una droga que no podem anomenar-la cristianisme. Anomenem-la egoisme: no voler ser valent i conscient.

Jo col·laboro bastant amb els evangelis i amb la presó de joves. El que per mi és l’experiència de Déu és la humanitat. Jo no enviaré a ningú a catequesi. Jo faig estudi de l’Evangeli a la presó de joves cada diumenge a la tarda perquè hi ha gent que s’apunta. Ningú està obligat a venir: qui no vol o no li ve de gust, no ve. Jo no evangelitzo i, a més, faig una acció social, per mi és el mateix: una sola cosa.

Foto: d'esquerre a dreta; Jordi Albaigès, Pare Manel i Sílvia Aubert a una de les escoles on la Fundació Pare Manel treballa

Laia Flotats

Què en pensa de l’avortament?

Jo vaig acompanyar a dues noies a avortar però la meva intervenció no va ser decisòria. És a dir, jo les vaig acompanyar però elles ho anaven a fer de totes maneres. Jo no conec cap dona del món que digui: “vull quedar-me embarassada per després poder avortar”. Em pregunto: “quin cinisme i quin masclisme tenim?” Hi han circumstàncies molt complicades a la vida de la gent pobre i la gent senzilla.

Què opina del matrimoni homosexual?

La gent es casa quan s’estima: quan hi ha un compromís seriós i una maduració. És a dir, les persones no es casen quan van a casa el jutge o a casa el capellà. De totes maneres, per qüestions de dret hem de regular. Personalment, m’agradaria molt poder indagar en per què l’Església veu l’homosexual com una persona malalta. És el mateix dir, que una noia està malalta perquè té el cabell negre, que dir que un homosexual està malalt perquè és homosexual. A l’hora de casar-se, no cal fer papers canònics. Quan jo unia o uneixo a lesbianes no ho faig com a matrimoni canònic, simplement fem una celebració d’acció de gràcies. Sincerament, no aconsegueixo entendre per què està acceptat fer celebracions d’acció de gràcies per beneir un vaixell que va a matar a gent i no ho està casar a dues persones homosexuals. Dues persones que són creients, practicants, compromeses, fidels a l’evangeli i homosexuals, considero que tenen tot el dret de fer una pregària i donar gràcies a Déu.

Foto: d'esquerre a dreta; Laia Flotats, Jordi Albaigès i Pare Manel

Sílvia Aubert

Quina és la seva opinió sobre el divorci?

Les relacions de parella a vegades són complicades. Diverses vegades m’he preguntat: “per què es dispara tant el nombre de divorcis?” Sincerament no crec que sigui del tot normal, hi ha alguna cosa que falla. De totes maneres, considero que el divorci es una qüestió de dret natural, ja que en una parella pot anar desapareixent l’estimació o l’atracció. Considero que en el que ens hem de centrar és en la realitat i dins de la realitat intentar buscar solucions. Poden haver parelles que, madurant la seva relació, s’adonin que no funciona i això es natural. No obstant, quan el divorci no és fruit d’una maduració, no considero que sigui un fet natural.

Jesucrist no ha instituït res. El matrimoni es fa indissoluble per una sèrie de raons sociològiques, econòmiques i psicològiques. Moltes persones pertanyents al món de l’Església justifiquen el matrimoni indissoluble fent referència a les paraules que va dir Jesús: “el que Déu a unit que no ho separi l’home”. Però, aquesta és una resposta que va donar Jesús en un ambient polèmic quan el van posar a prova. Jesús té un esperit jueu i, per tant, coneix la bíblia i sap interpretar-la, no en funció de la llei sinó a partir d’aquest Déu que fa camí i que perdona.

Què opina sobre el cas dels maristes?

Això ha passat i continua passant a tot arreu. Aquesta campanya considero que olora malament. D’on treuen això ara? I, els maristes només? El que em pregunto és: “per què aquesta gent ha arribat a aquest punt?” Considero que és per l’educació que han rebut, les normes, per la frustració i per tota la concepció antropològica i sexual que tenim, no només a l’Església sinó també a la família. El cas d’abusos sexuals en l’entorn familiar és immesurable. Sóc partidari de creure que la repressió no pot portar a fer una cosa així. Ha d’haver-hi darrere una mala educació. Ara bé, hauríem d’escoltar als psiquiatres i als psicòlegs, ja que ells són els qui podríem explicant-se amb més detalls una experiència tant complexa com l’experiència del sexe.

#estildevida