Artur Mas: “M’agradaria que d’aquí a deu anys algú digui: ‘si vols viure el somni europeu, vés a Cat

Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat de Catalunya, va concedir el dia 12 d’abril una entrevista a l’equip d’Horitzó. Un home entregat a la seva professió amb la “gran” responsabilitat de substituir Jordi Pujol, la “vaca sagrada” de la política catalana, com diu ell. Un home amb somnis, il·lusoris o potser realistes, per una futura Catalunya. Un home proper amb ganes de construir una Catalunya millor on els joves tinguin un paper important i decisiu. Però, Horitzó ha volgut anar més enllà de la seva figura pública i ha també ha indagat en la seva vida més personal.

Quan sent el que pensa la gent dels polítics, per exemple la imatge que s'està donant últimament de corrupció, què pensa?

No tot el que es diu és real. Els polítics són persones i, per tant, estan subjectes a errors i a defectes igual que la resta de gent. El que passa és que els defectes dels polítics a vegades es veuen més perquè surten a la llum pública. Per tant, hi ha una part de veritat, que s’ha d’eliminar o minimitzar el màxim possible; una part d’exageració, i una part d’invenció. Sé de què parlo perquè m’he trobat amb aquesta part de la invenció.

Què no li pot faltar a un bon govern per aixecar Catalunya?

No li pot faltar projecte. Això és el primer que has de tenir: has de saber on vols anar. No li poden faltar recursos, i ens en falten molts. No li pot faltar mentalitat de projecció internacional, que vol dir que no pot ser un projecte tancat ni aïllat sinó integrat, per descomptat, a Europa, però amb visió de situar-se al món. No li pot faltar arrelament en el país i en el que significa la identitat catalana, inclosa la llengua. No li pot faltar un sistema normal de decisió propi com en la majoria dels països europeus que, malgrat que tenen sobiranies cedides a la Unió Europea, i això és bo, conserven un grau d’autonomia o d’autogovern molt significatiu.

Què espera del nou Govern català?

Li desitjo el millor encara que jo no hi sigui físicament. Tinc plena confiança en el president Puigdemont, que jo mateix vaig proposar al Parlament, i també en la part del Govern que em corresponia proposar. L’altra part la proposava Esquerra Republicana de Catalunya. Crec que el president ho està fent bé i ho farà bé. El Govern s’enfronta a una situació molt complicada i amb uns adversaris molt poderosos que actuen d’una manera molt poc noble. Però aquesta és la vida, és el cas català i, com que el projecte s’ho val, tots els que hi creiem el que hem de fer és ajudar tant com puguem el Govern.

Amb aquesta renovació de Convergència, com té pensat influir la gent jove?

Influenciar la gent jove vol dir que hi hagi joves dins d’aquest projecte que en siguin protagonistes directes i, així, els joves es puguin sentir identificats amb gent de la seva edat que tinguin responsabilitats significatives dins del partit. Per tant, si la renovació de Convergència té un sentit, és també pensant amb el jovent del país. És per això que la renovació l’ha de fer també gent jove. Ja s’anirà veient com aquests van assumint responsabilitats dins el projecte.

A més, Convergència ocupa un espai al centre ampli que no es pot catalogar ni de dretes ni d’esquerres, sinó que intenta agrupar ciutadans d’ideologies diferents, però amb una determinada visió i projecte de país. Per tant, això requereix reformular i reforçar el debat de les idees i situar el partit al segle XXI tractant la problemàtica de la gent i dels joves, en particular, d’una manera diferent de com s’ha fet fins ara. Quan vaig començar a estudiar hi havia molta gent jove que quan trobaven una feina sabien que aquella feina els duraria molts anys. Ara això ha canviat molt. Abans, a diferència d’ara, la capacitat de projectar, relacionar-se amb el món, viatjar i accedir a la informació era molt inferior a la que tenim actualment. Hi ha hagut una sèrie de canvis molt significatius que requereixen que les ofertes i els projectes dels partits, no només els de Convergència, s’ajustin a les circumstàncies actuals.

Catalunya vol acollir refugiats però Espanya diu que és competència seva. Com creu que hauríem de solucionar-ho? Catalunya, com a comunitat autònoma, té la competència d’acollir els refugiats?

La competència d’acollir-los la té perquè acollir refugiats és parlar, entre d’altres, de com se’ls allotja, com se’ls posa dins dels circuits dels serveis socials, com se’ls ajuda a trobar feina, com s’ofereix educació als seus fills i com se’ls dóna coneixement dels idiomes del país. Tot això que estic dient és bàsic i són funcions de les administracions catalanes i del Govern de Catalunya, en particular. Què és el que no està en la nostra mà? Actuar a nivell internacional de govern a govern i el que se’n diuen polítiques d’acollida d’exiliats o gent que demanen asil polític. Tot això està en mans del Govern espanyol. Per tant, quanta gent acabarà venint a Catalunya depèn de Madrid. El Govern de Catalunya pot oferir al Govern espanyol la seva disposició d’acollir persones, que ja ho ha fet, i, després, una vegada aquestes persones estiguin aquí, pot fer tot allò que us he explicat abans per acollir-les el millor possible.

Creu que s’hauria de vulnerar en alguns casos la intimitat de les persones per lluitar contra el terrorisme?

Aquesta és una pregunta molt delicada. Sempre hi ha aquest binomi difícil entre llibertat i seguretat. Tots aspirem a la màxima llibertat, però quan veiem atemptats terroristes, gairebé tots demanem que es facin coses per evitar-los. Això requereix, de vegades, limitar una mica les llibertats a canvi d’augmentar les seguretats. Mai és un equilibri perfecte: no et pots passar de frenada des del punt de vista de disminuir les llibertats, però tampoc pots ser tan ingenu i pensar que tothom és bo, que tothom està fet de la mateixa pasta i que tothom actuarà exactament igual. Per tant, en cada decisió que prens has d’intentar trobar aquest punt d’equilibri que no és fàcil de trobar i mai serà perfecte del tot.

A la política, es fan més amics o enemics?

A mi no m’agrada parlar d’enemics. Jo parlo normalment sempre d’adversaris. He tingut gent que ha anat molt en contra meva, com és evident, i per tant em costaria poc parlar d’enemics, però ha estat una paraula que sempre he intentat desterrar del meu vocabulari perquè les paraules són més importants del que semblen i quan utilitzes un determinat llenguatge normalment crees més violència verbal i això no és mai un bon camí. Dit això, d’adversaris en tens a tot arreu, el que passa és que els que fan més mal són els de dins perquè són els que menys ho haurien de ser. Quan algú et fa una malifeta i és de fora dius: “Bé, és un adversari que no vol que te’n surtis i, per tant, fa el possible perquè no te’n surtis”. Però quan això ho fan els de dins, que també passa, aleshores fa més mal.

Algun dia s’ha aixecat al matí amb ganes de deixar-ho tot?

En aquests últims anys, alguna vegada, la temptació d’engegar-ho tot a rodar, l’he tinguda. En alguns moments, suportar la pressió que jo suportava era molt fatigant i, fins i tot, molt decebedor. Però era com era i sempre vaig posar per davant la responsabilitat i el sentit del deure sobre qualsevol sentiment personal. Vaig intentar actuar d’aquesta manera i procurar, a més, que no se’m notés si estava més o menys atabalat.

Com va saber trobar el límit entre la seva vida privada i la seva vida professional?

En el meu cas no sé si es pot parlar de límits perquè la meva vida professional o pública ha pesat més que la meva vida privada. Per tant, jo he sobrepassat aquests límits com gairebé tothom que es dedica al món de la política. En el meu cas, probablement tot això era afegit. Primer perquè em va costar molts anys d’esforços, moltes adversitats, molts reptes grans, etc. i hi vaig arribar en el moment més complicat de tots. Això em va obligar a fer un sobreesforç i a sobrepassar els límits entre la meva dedicació pública, o institucional en aquest cas, i la meva vida privada.

I això ha compensat?

Aquesta és la gran pregunta. Si arribes a la conclusió que no, és com si diguessis: “he llençat tots aquests anys de la meva vida” i això és molt dur. Per tant, t’agradi o no, has d’arribar a la conclusió que compensa perquè si hi has destinat els més grans esforços i il·lusions, no has regatejat mai aquest esforç i dedicació i t’hi has deixat la pell, evidentment t’ha de compensar. Dit això, jo he tingut una gran sort que no tothom té. En aquest sobrepassar els límits normals, et poden ajudar o no i això depèn de la família que tinguis. En el meu cas he tingut i tinc la meva dona i els meus tres fills que tots hi han ajudat. No una mica no, molt. I això ho ha fet molt més fàcil. Si jo ho hagués tingut en contra, probablement ara no podria dir que m’ha compensat perquè hauria perdut pel camí una cosa que per mi era tant o més important que no pas la dedicació pública. Afortunadament he pogut combinar les dues. També és veritat que sempre he procurat no deixar mai de banda la part privada o familiar. Tot i que hi hagi estat menys del que tocava, quan hi he estat, he procurat ser-hi amb la màxima intensitat i qualitat possible.

Ara no a nivell professional, sinó més a nivell personal, com ens veu d'aquí a deu anys com a país?

Jo espero que d’aquí a deu anys Catalunya sigui un país normal de la Unió Europea amb el seu propi estat i amb un bon nivell i grau d’entesa amb l’Estat espanyol. Veig Catalunya com aquell país d’Europa on es pot explicar i exemplificar millor el somni europeu. Què vol dir el somni europeu? El somni europeu vol dir pau i tranquil·litat, un estat del benestar potent i una economia moderna. Veig un país capaç de situar-se en el món amb una identitat i una personalitat pròpies. Jo veig aquesta Catalunya i crec que és possible. Anys enrere, un personatge destacat va dir als americans: “si vols viure el somni americà, vés a Dinamarca”. A mi m’agradaria que d’aquí a deu anys, quan ens mirin a nosaltres, algú digui: “si vols viure el somni europeu, vés a Catalunya”

.

Quines creu que són les mancances del sistema educatiu actual?

La primera mancança, la més important de totes, és que existeixi una òptima i excel·lent selecció dels nostres mestres. Sense el millor nivell de mestres no es pot tenir la millor educació. Per tant, el gran esforç s’ha de fer des del punt de vista de la formació i la selecció dels mestres. A les carreres de magisteri de casa nostra no hi ha hagut els mateixos criteris de selecció de persones que als països que treuen millors rendiments educatius. Per exemple, a Finlàndia només poden fer magisteri les persones amb currículums acadèmics molt bons i han de demostrar que tenen les aptituds i les actituds per poder ser uns bons mestres. Això és així perquè tu pots tenir una gran preparació acadèmica i ser un desastre ensenyant i/o al revés. A Finlàndia la combinació d’aquests dos factors el fan molt bé i acaben tenint mestres excel·lents, el que vol dir formació excel·lent. Catalunya és un país que té una tradició pedagògica de primeríssim nivell, però és veritat que al camp de l’ensenyament no se li ha prestat, per part dels poders públics, tota l’atenció que requeria. Això és la primera cosa que hem d’anar canviant.

La segona cosa que jo crec que s’ha de canviar és el fet de tenir lleis educatives pròpies que puguin decidir tot sobre el món educatiu. En aquest moment ens trobem que a Catalunya hi ha una llei d’ensenyament que és la LEC (Llei d’educació de Catalunya), però les normatives d’àmbit estatal espanyol t’obliguen a fer coses que, si poguéssim decidir per nosaltres mateixos, no caldria fer-les.

La tercera cosa que necessitem és una disponibilitat de recursos materials que ens permeti posar, en el món educatiu, la inversió que requereix. El dèficit fiscal català obliga a prestar menys recursos dels que caldria a temes bàsics a nivell de país com és l’educació.

Jo assenyalaria aquests tres factors com els tres principals. Després, evidentment, hi ha el tema del sistema de valors que ha d’imperar en el país. Això va més enllà d’un govern i d’un parlament. Això també és decisiu des del punt de vista educatiu, però jo diria que en aquest terreny Catalunya se’n pot sortir raonablement bé.

Els joves que pugen ara, creu que arriben amb el mateix tarannà?

N’hi ha de tot. A vegades sento: “els joves no estan implicats ni compromesos” i això és mentida. Hi ha joves que no ho estan, com sempre, i n’hi ha d’altres que ho estan, i molt, com abans també ho estaven. Depèn de la motivació que tingui cadascú. Jo que estic en relació amb molta gent jove diferent, i a més a més de tot Catalunya, veig exemples de tot tipus.

A mi em va sorprendre molt la participació dels joves en la consulta que es va fer el 9 de novembre de l’any 2014. Aquella consulta es va fer en contra de la voluntat de l’Estat espanyol i, per tant, tenia tots els elements perquè els joves s’identifiquessin, ja que era lluitar contra algú molt poderós (era la lluita entre David i Goliat). Era una consulta en la qual es deixava participar a partir dels 16 anys i era la primera vegada que es trencava la barrera dels 18. Jo vaig pensar: “home, si algú anirà a les urnes en aquestes condicions, serà la gent jove, perquè aquest sector de la població té aquest punt d’audàcia, de rebel·lia, de lluitar contra un adversari poderós, d’èpica, etc.”. En aquella consulta van participar pràcticament 2.350.000 persones, però vam observar que la gent jove, dels 16 als 24 anys, era la que havia participat menys en proporció. Va ser una cosa molt curiosa. Què vull dir amb això? Que a vegades et trobes amb coses una mica sorprenents, però, per altra banda, et trobes i veus un munt de gent jove que està absolutament implicada en temes socials, de cooperació internacional, de voluntariat... M’ho trobo constantment.

Quin consell donaria als joves que es volen dedicar a la política?

Primer que s’ho pensin bé perquè això de dedicar-se a la política no ho pots decidir pel look mediàtic que pugui tenir en algun moment. La política és molt dura i té totes les virtuts i totes les misèries de la condició humana. Les virtuts, quan hi són en política, sobresurten molt, però les misèries també. És un món una mica salvatge per supervivents i resistents.

També t’ho has de pensar bé perquè la política és un lloc on no et pots fer ric. Si vols guanyar diners, no t’hi fiquis; i si t’hi poses per guanyar diners, és millor que no t’hi posis perquè llavors vol dir que en faràs un mal ús. No obstant això, no guanyar diners no vol dir viure malament. Les retribucions en el món de la política són molt correctes, però no cobreixen les expectatives d’una persona que diu: “jo vull fer diners”.

També has de saber que els horaris són els que són i si fas bé de polític has d’acceptar treballar molts vespres i gairebé tots els caps de setmana. Si tu dius: “mira és que jo els caps de setmana els vull tenir lliures”, no et dediquis a la política perquè no els tindràs. I si els tens, vol dir que no faràs bé la teva feina.

La quarta condició per dedicar-t’hi és que has de creure en algun projecte concret. No pots anar-hi a veure què passarà. Has de tenir una idea del que vols i has d’identificar l’organització que compleixi i que s’assembli més a les teves idees.

L’últim consell, que jo només he complert una mica, és que si vols fer política, intenta també viure el món privat en algun moment de la teva vida. És molt bo que hi hagi un intercanvi, una osmosi, entre el món públic i el món privat de tal manera que la gent que fa política hagi tingut alguna experiència en el món privat. La meva experiència, que he estat en els dos mons, em diu el següent: “ni la gent de fora de la política coneix i valora bé el que vol dir la política, ni des de la política es coneix i es valora prou el que vol dir l’exercici en el món privat”.

Quin diria que és el referent o persona que més l’ha influït?

M’ha influït gent perquè m’ha agradat. Jo he seguit la trajectòria de gent com el president Kennedy o Martin Luther King, parlant dels Estats Units. He seguit la trajectòria i l’exemple de persones com Churchill a Anglaterra, o com Mandela. Són gent molt diferent i tots, molt coneguts. Però a mi, m’impressionen i aprenc més d’exemples anònims que no pas de figures tan rellevants: aquells que et trobes a la teva vida diària, gent que no és coneguda, que no sortirà mai a una portada, que segurament no la convidaran mai a un programa de ràdio o a una entrevista de televisió i que, en canvi, veus a través del seu exemple coses absolutament magnífiques i que, moltes vegades, són coses modestes.

Té algun lema de vida?

No, no en tinc cap. De frases en conec moltes, però una que m’hagi aplicat a mi mateix com a lema de vida no. Crec que no es pot reduir una vida a un lema per molt bo que sigui el lema.

Amb quin personatge de la història, viu o mort, prendria un cafè?

Amb el Papa actual, el Papa Francesc.

I un sopar?

Amb Michelle Pfeiffer, que no la coneixeu perquè és una actriu de cinema de la meva època, si ella ho hagués acceptat alguna vegada, que crec que no hauria estat el cas!

Ara que s'apropa Sant Jordi, quin és l'últim llibre que ha llegit?

Jo llegeixo diversos llibres al mateix temps i en llegeixo molts menys dels que m'agradaria. Llibres que ara estic fullejant són llibres de poesia francesa, perquè m'agraden molt i ho faig habitualment; no només actuals sinó també d'èpoques passades, de grans autors francesos. Un altre llibre que estic fullejant aquests dies és Els capitans de la indústria. És un llibre que es va editar aquí a Catalunya fa un temps enrere i que parla de famílies catalanes que han tirat endavant indústries o empreses concretes. Sempre tinc llibres oberts. Ara ja fa molt de temps que no llegeixo cap llibre sencer perquè no tinc temps; vaig molt cansat i quan l'obro m'adormo. Per tant, el que faig és anar picotejant. Com que m'agraden molt i en tinc molts per tot arreu, de tant en tant n'agafo un i en llegeixo un parell o tres de pàgines. M'empipa perquè algun el seguiria fins al final però no puc. Vaig acumulant llibres per si algun dia tinc temps de llegir-los que espero que sí.

Per Sant Jordi regala rosa, llibre o les dues coses?

Regalo roses. Li regalo a la meva dona, per descomptat; a la meva filla; a les meves germanes ho feia fins que van morir les dues; a la meva mare, a la meva sogra... És un dia i un dia és un dia.

Si ara pensa en la cançó Boig per tu, com li agrada escoltar-la: amb la paraula “reflexada” o “reflectida”?

Amb la paraula “reflectida”.

Ha fet la calçotada ja aquest any?

N'he fet una aquest any. No és gaire, però almenys una n'he feta.

Quan té l'oportunitat d’alliberar-se de la rutina i escapar-se per anar de vacances, què prefereix: muntanya o mar?

Mar, perquè jo de petit havia passat tots els estius a Vilassar de Mar, aquí al Maresme, i per tant tenia el mar al costat i anava a la platja a jugar contínuament. El meu món era aquest: un poble de costa del Maresme. Mar, perquè quan marxàvem cinc o sis dies de vacances amb els meus pares quan érem més petits anàvem a Menorca: mar, costa, olor de mar, peixos... I mar, perquè la meva dona, que quan jo la vaig conèixer no li agradava tant perquè passava els estius a l’Ametlla del Vallès, també li entusiasma. Dit això, a mi m’agrada la natura en general. És a dir, jo gaudeixo amb un paisatge qualsevol. He tirat més cap al mar per aquestes raons, però si l’oferta és de muntanya, jo estic encantat de la vida, m’hi apunto! L’important és poder, com dic jo: “posar distància”. Posar distància respecte a els teus mons tradicionals i les teves vivències de cada dia. La distància la poses quan estàs en una muntanya i veus paisatge o quan poses el mar pel mig.

Hi ha un moment de la nostra vida que tothom recorda què feia i on era: quan els dos avions van impactar contra les Torres Bessones de Nova York. Vostè recorda com se'n va assabentar i on estava?

Ho recordo perfectament: l’11 de setembre de 2001, diada nacional de Catalunya. Jo tenia un dinar a Vilassar de Mar amb la família. En aquell moment era conseller en cap del Govern de Catalunya i aquella tarda, tot i que era festa, tenia uns actes a Cardona. Quan vaig arribar al migdia vaig veure tot allò, vaig anar a Cardona i vaig saludar per complir amb el compromís que havia adquirit, però els vaig demanar que em deixessin marxar perquè el president de la Generalitat, en Jordi Pujol, va convocar aquella mateixa tarda una reunió al Palau de la Generalitat per abordar la situació i les accions que havíem de prendre a Catalunya per evitar riscos en un moment en què el món estava completament trasbalsat.

Ara imagini una situació hipotètica: vostè marxa de Catalunya i no hi torna mai més, però coneix un distribuïdor de productes alimentaris que li diu que li portarà productes catalans, però només li’n pot portar dos i sempre els mateixos. Quins triaria?

Dos productes catalans... olives i vi. Oliveres i vinyes perquè són els paisatges mediterranis. Catalunya és el Mediterrani i si estigués fora, m'agradaria recordar el Mediterrani. I, com el recordes millor? Amb una cosa que és paisatge i al mateix temps aliment: les olives i la vinya. A més a més, amb això tindria una mica d'alegria: una mica de vi...

I ja per últim, la màquina del temps està en marxa, on viatjaria: al passat o al futur?

Carai, aquesta pregunta, no me l'havien feta mai. Doncs... al futur, perquè el passat el pots conèixer a través de molts testimonis, llibres, documentals... moltes coses. El passat existeix, però el futur no i, per tant, m'agradaria conèixer allò que m’és desconegut.

Moltes gràcies, president pel seu temps.

Gràcies a vosaltres!

Fotos: Laia Flotats i Andrea Mullerat

#estildevida