top of page
Buscar

La cultura de la UFC

  • Joan Rascón
  • 19 abr 2016
  • 3 Min. de lectura

Foto: Una boxejador en el ring

CreativeCommons


Ultimate Fighting Championship és l'empresa més gran d'arts marcials mixtes a tot el món. Els millors lluitadors internacionals estan immersos en aquesta companyia degut a la popularitat i rellevància que abarca. Actualment, Dana White és el president de la companyia, mentre que Frank i Lorenzo Fertitta control·len Zuffa, LLC, l'empresa especialitzada en aquestes arts marcials. Fa un cert temps que ja s'en fa ressò a molts mitjans de comunicació i a les xarxes socials. La gran fama que aquesta companyia genera ha produit un gran augment en les inversions, ja sigui per drets televisius, merchandising, publicitat, etc.


Però què s'amaga darrere d'aquesta pràctica esportiva? La gent que està immersa en aquest món creu que és un estil de vida. No és només boxejar per boxejar, ni sagnar per sagnar, sinó que implica una filosofia de vida: una manera d'afrontar les adversitats. Darrere de tots els milions de diners que floten al voltant de l'empresa i els contractes multimilionaris que es firmen, existeix una manera de pensar totalment exportable a la vida diària.

En primer lloc, la confiança i seguretat amb un mateix és un element bàsic. No pots pujar al ring si no saps prèviament que guanyaràs. Un necessita creure que és el millor i que té possiblitats per debilitar a qui vulgui. Aquesta actitud de confiança -que no s'ha de confondre mai amb una de violenta- s'observa en la mirada de les persones. Amb una expressió corporal podem saber si una persona té fe amb un mateix.


Seguidament, has de coneixe't a tú mateix. Mai vagis a una batalla si no saps quins són els teus punts dèbils i forts. Cal remarcar que aquesta reflexió és aplicable en tots els àmbits de la nostra vida personal, per molt que a vegades no ho sapiguem observar. Per tant, el més important no és ser millor que l'adversari, sinó superar-te a tú mateix. No es basa en comparacions i estadístiques per ser el número u, sinó que s'ha de tractar de avançar respecte la persona que erats ahir.


En tercer lloc trobem la superació dels obstacles. Quantes vegades ens hem sentit abatuts i ens ha costat refer-nos... Quantes vegades hem vist foscor al final del camí i no hem sigut capaços d'enlluernar-lo... Quantes vegades hem tancat els ulls desitjant que passi tot quan en realitat el que necessitàvem era obrir-los ben grans... Doncs aquest tipus d'adversitats que sovint et presenta la vida, el boxe t'ho golpeja en segons. Has de reaccionar i refer-te com puguis. No si val abandonar, ni tampoc sortir per cames. Has d'observar on està l'error, i conseqüentment corregir-lo per fer-ne una virtud.


En quart lloc, el boxe reclama una vida saludable. Al ser un esportista d'èlit, un no es pot permetre el luxe de sortir de festa, beure o fumar. Has de rendir al cent per cent i per això necessites menjar sa, fer exercici cada dia i estar bé mentalment. Bàsicament tothom necessita una disciplina i una rutina a seguir, si no el teu rendiment baixarà i no podràs aconseguir el que t'han has volgut degut al oci sense cap tipus de regulació.


En definitiva, el boxe et posa al teu límit. No hi ha cap millor desafiament per comprovar-se un mateix. El fet de mai donar-se per vençut és un dels grans lemes de vida que més es comparteix en aquest esport. Cal afegir que aquesta pràctica ha servit per donar veu a la població negre (majoritàriament d'Estats Units) i prendre més rellevància en una societat supeditada per la població blanca. Fins i tot es pot entendre com una lluita de classes, on una persona d'un indret pobre pot aconseguir l'èxit i ser reconegut per tot el món. És el “somni americà” conduït des del boxe.

 
 
 

Jordi Albaigès, Sílvia Aubert, Laia Flotats, Andrea Mullerat, Joan Rascón i Marta Ruiz

bottom of page