Ignasi Terraza i el jazz

Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més destacats de l’estat espanyol. Va néixer a Barcelona el 1962 i als nou anys es va quedar cec. Als dotze anys va descobrir el piano i va cursar estudis de piano clàssic al Conservatori de Barcelona. Va graduar-se en Enginyeria informàtica, però el 1991 va decidir dedicar la seva vida professional a la música, al jazz. Ell descriu aquest com “l’equilibri entre la improvisació, els sons diferents dels instruments i una manera diferent de tocar”. El seu domini en aquest tipus de música l’han convertit en un músic referent, reconegut i valorat internacionalment.

Foto: Ignasi Terraza

Lea Capella

Com definiria el Jazz? Què és per vostè el Jazz?

Per mi el jazz és una música que ha definit el mercat de l’evolució de la música al segle XX. Va sorgir a Nova Orleans a principis del segle XX i ha incorporat, en la seva tradició, la sofisticació de la música europea i molta força de la música africana. El que ha marcat l’evolució del jazz ha estat l’equilibri entre la improvisació, els sons diferents dels instruments i una manera diferent de tocar. Del jazz provenen quasi totes les músiques com el rock, el pop, etc.

Es diu que és un dels millors pianistes de Jazz de l’estat espanyol. Què sent quan li diuen això?

Res. Els reconeixements a la feina estan bé perquè et permeten seguir treballant. L’important per un músic és seguir tocant en directe i seguir tenint un públic per poder difondre la musica. És a dir, compartir la música tocant per altra gent. El reconeixement, al cap i a la fi, serveix per poder arribar a més públic. És una forma de promoció.

Quan i per què va decidir començar a tocar el piano?

Vaig començar a tocar el piano cap als dotze anys. Vaig estudiar clàssic i vaig endinsar-me en el món del jazz, però no vaig començar a dedicar-me professionalment a la música fins més tard, cap els vint-i-cinc anys.

Fent referència al piano, no sé qui va triar a qui. Un bon dia em vaig trobar jugant amb el piano de casa la meva àvia i, en aquest sentit, puc dir que va ser ell el que em va triar a mi. Si en lloc del piano hagués estat jugant amb una guitarra flamenca, potser ara tocaria la guitarra.

També va estudiar enginyeria informàtica. Què va fer que es decantés per la música?

M’agradava molt la música i m’hi estava dedicant de manera semiprofessional. A més, tenia un “cuquet” a dins que em deia que si no acabava de posar tot el que podia donar en la música, mai estaria tranquil de si realment podria haver arribat més lluny. Per això, en aquell moment, vaig decidir aturar la carrera professional com a informàtic i dedicar-me, almenys durant un temps de prova, a la música. Però després ja m’hi vaig quedar.

Foto: Ignasi Terraza i Sílvia Aubert

Lea Capella

Li agrada la seva faceta de professor?

M’agrada la feina com a professor sempre que hi hagi un equilibri entre l’actuar en directe i la docència. En aquest sentit, m’agrada treballar a l’escola superior, ja que aquest és el perfil que es busca allà. Amb aquest equilibri m’agrada ensenyar i poder compartir la música amb estudiants que tenen interès i ganes de tocar aquest tipus de música.

Com veu el talent dels nois i noies que pugen ara? Veu alguna diferència amb generacions anteriors?

Ara hi ha molts més estudiants que abans. La diferència d’ara amb les generacions anteriors és la formació. Actualment hi ha moltíssimes escoles de molt nivell on un estudiant pot tenir una formació molt àmplia i abans aquesta formació s’havia de fer pràcticament de forma autodidacta.

Amb l’aparició de les noves tecnologies i molta més varietat de tipus de música, creu que es podria dir que el jazz s’està perdent?

Tot i que considero que el panorama musical està canviant, no crec que el jazz estigui desapareixent. Mentre hi hagi tants músics, bons músics, com n’hi ha, jo crec que el jazz seguirà viu.

Hi ha una oferta molt gran de música i les tecnologies són un gran ajut. El jazz s’ha difós mitjançant els discos. Les partitures tenen poc a veure amb el jazz. Hi ha partitures, però el jazz no seria el que és actualment si no fos pels discos. Abans, si volies un disc que s’havia editat als Estats Units i era molt difícil de trobar, trigaves molt temps en aconseguir-lo. Actualment, pots escoltar qualsevol disc des de Spotify o comprar-lo a l’ebay. És absolutament immediat tenir accés a coses per remotes i difícils que siguin de trobar. Per una banda, això és positiu, però per l’altra comporta un abast d’informació tan gran que la gent pot quedar sobrepassada. Abans, quan aconseguies un disc després de molt esforç, l’escoltaves moltes vegades: t’empapaves d’ell. Ara, la immediatesa és tant fàcil que fa que no el valorem. Fa anys, et compraves els discos de un en un i al cap de molts anys, podies arribar a comprar tota la discografia d’un artista. Actualment, qualsevol pot tenir la discografia complerta d’un músic i ens la podem enviar els uns als altres: “són tants gb”. L’avantatge de l’ús de les noves tecnologies és que podem accedir de forma fàcil a la música, però hem de tenir en compte que hi ha un gran treball darrere i molt temps invertit. Si sabem apreciar això i aprofitar la tecnologia actual, podem dir que aquesta té un paper positiu.

Què suposa per a vostè rebre reconeixements públics en la teva professió? Quin és el premi que li ha fet més il·lusió?

Els reconeixements et poden obrir portes per tocar més o a millors llocs. En aquest sentit, la funció que tenen està molt bé. El premi que m’ha fet més il·lusió va ser el del concurs anomenat Internacional Jacksonville Jazz Piano Competition que em vaig presentar als Estats Units.

Foto: Casa d'Ignasi Terraza

Lea Capella

Parli’ns del teu espectacle “Imaginant Miro”. Què li diria a un jove per animar-lo a anar a veure’l?

Es tracta d’un concert de jazz amb un afegit: un exercici d’imaginació. Convidem a l’espectador a imaginar el quadre sense veure’l a través d’una descripció i, a partir d’aquí, sentir una peça inspirada en aquella descripció. La idea és donar una volta diferent a la obra de “Quadres per una exposició” de Mússorgski, però sense parlar directament dels quadres i convidar el públic a imaginar-los a través d’un text.

Si hagués de nombrar un referent que considerés que l’ha inspirat i influenciat en la seva carrera professional, quin seria?

Hi ha un munt de referents musicalment parlant. El camí que fem els músics de jazz per arribar a desenvolupar la nostra pròpia personalitat és imitar a tots aquells músics que ens agraden: intentar ficar-nos en la seva pell, en el que estan fent, i tocar allò. Intentem entendre al músic i, d’aquesta manera, veure com ho fa per construir aquella emoció que busquem. Hi ha molts músics que m’agraden i que podria dir que són els meus referents. Alguns d’ells són Duke Ellington, Sphere Monk i Nat King Call, entre d’altres.

I en la teva faceta més personal?

N’hi han hagut moltíssims tant de musicals com de no musicals. La figura del Tete Montoliu va ser un referent personal per a mi, ja que vaig veure un músic cec que tenia un nivell altíssim com a músic de jazz. Aquesta va ser una de les coses que em va animar a entrar en aquesta música.

Quin consell donaria a aquells joves que creuen que la ceguera els impedeix poder arribar a complir els seus somnis?

La ceguera, depenent de l’edat en què et vingui, és un canvi molt radical en la teva vida. Hi ha un temps en el que has d’adonar-te de la realitat i veure que les coses també es poden fer d’una altra manera. No obstant, si volies ser conductor de cotxe de carreres, hauràs d’esperar una mica fins que surtin els pilots automàtics. Però hi ha altres coses que sí que pots fer d’altra manera i de vegades aquestes maneres suposen un esforç més gran, ja que has de donar una volta per a arribar al mateix lloc. És qüestió de posar-te a treballar una mica per veure els camins, voltes i tècniques que pots arribar a fer.

#mónartístic